|
Marcant el territori
L'entrada del nou govern no ha pogut ser més apoteòsica. I
no ho dic pels dies de fastos on les abraçades escarrenianes se
saltejaven amb l'ullet perspicaç de l'expresident Canyelles, les
allisades de pèl del president d'un dels gremis turístics, el
de les agències de viatge, o la sempre paradoxal aparició del
Sr. Miquel Vicens, no voldria errar el nom, president del Foment
de Turisme que, casualment o per persistència de gotera, parla
sempre en espanyol, tret de quan n'Antoni Mir, el president de
l'Obra Cultural Balear, en nom de no sé quina societat civil il·lustrada,
el convida a alguns dels seus hapenings a fer una al·locució,
per no dir una exaltació de l'ús quotidià de la llengua
catalana.
No, no ho dic per això ni per aquest vaivé continu, gairebé
impertinent, de dades sobre si aquest any vindran més turistes o
menys (les estadístiques d'entrades, segons s'informava el
primer de juliol eren més afalagadores que el del mateix dia de
l'any passat) i si el mèrit del fet que en vénguin més és
cosa ja d'aquest arc de Sant Marti benefactor que tot Europa ha
pogut divisar i que ha tengut com a epicentre les cervelleres
benpensants dels nous inquilins del Consolat de la Mar.
Tanmateix, deixau-m'ho dir, dins aquest ball de xifres, com el
termòmetre oscil·lant que posen a un malalt i que fa albirar
esperances, hi ha contínuament símbols de contradicció, ja que
el mateix dia s'informa també que els turistes que vénen, en més
quantitat per si no ens havia quedat clar, resulta que duen les
butxaques més escurades que mai i que gasten molt poc, tant aquí
com a Eivissa i això es culpa, segons deien, de les vendes a tot
inclòs -modalitat que jo sàpiga no varen imposar els del Pacte
de Progrés, sinó que deuen ser estratègies comercials dels
propis hotelers. Ho dic perquè en José María Rodríguez ja ha
començat a marcar el territori i ha dit una frase lapidària que
dissortadament no serà paper banyat. No perjudicaran cap
funcionari per no saber català, ha dit, si fa no fa, l'emèrit
cavaller. I ha romàs tan ample, com qualsevol gegant de rondalla
després d'haver devorat set coves d'enciam. Poc importa si el
perjudicat és un administrat a qui es nega el dret
constitucional i estatutari d'expressar-se en la seva pròpia
llengua. Perquè per a la gent del PP està més que vist que
parlar en català no deu ser ben bé un dret, sinó més aviat
com un esplai del cos que pot exercitar-se en la més recòndita
intimitat. Han estat, les paraules de Rodríguez, un signe inequívoc
de marcar el territori, les dues o tres gotetes que, tot aixecant
la poteta, ha dipositat sobre el fenàs.
Dins el PP, especialment en els que podem anomenar «joves valors»,
es pot observar -ho he sentit aquesta mateixa setmana en novells
inquilins de Cort- una tendència, que ells sens dubte deuen
qualificar de natural, de persones que accedeixen a càrrecs públics
de primera magnitud i d'una presència mediàtica important, que
no saben expressar-se o no s'hi expressen mai, que deuen ser
epistemològicament equivalents, en català. I ja que aquest
article té un ritme de dècima desbaratada deixau-me contar una
anècdota que m'ha passat aquesta setmana mateixa. Vaig rebre una
telefonada d'una operadora de telèfons, Tele-2, si mal no m'erro
(val a dir que s'hauria de regular la intromissió de predicadors
de bones noves i de saldos en general dins la intimitat de la
llar; mentre això no es reguli haurem de patir cridades a l'hora
de fer horeta). Bé, idò, aquesta gent que sempre pronuncia
malament el meu llinatge fent-lo un vocable pla en comptes
d'agut, va dissuadir-me de la lascívia de l'hora sexta amb una
proposició de no sé quina oferta del preu de la trucada. Al
principi, com que t'amollen la lletania com un lloro -deu ser la
tècnica comercial- no va passar res de l'altre món. Però de
seguida que vaig demanar clarícies i em vaig interessar pel
producte vaig veure que la incomunicació entre jo i la, fins al
moment, amable interlocutora era més que evident. No m'entenia.
Fins que ho va fer explícit i jo li vaig respondre que jo només
acostumava a parlar català i que si em volien vendre un producte
la mínima cortesia que podien tenir era fer-ho a través d'una
interlocutora que m'entengués. El diàleg s'acabà bruscament,
la damisel·la es va sentir ofesa i va penjar de mala manera, amb
un rampell de ràbia a la punta dels dits. Deu ser més rar que
un cavall verd, degué pensar. Vist el panorama, i ho dic amb
tota la pena del món, com a cavalls verds no sé si ho som, però
estranys sí. I el que és pitjor, estranys dins la nostra terra.
|
