|
Tanmateix a fora fa fred...
Diuen que quan el Conseller Mesquida mostrava la seva
disconformitat amb el nou model de finançament autonòmic se'l
va il·lustrar amb aquesta frase ben significativa «A defora fa
molt de fred», que indicava, sense la necessitat de gastar cap
megavat de llum, quina mena de Menú es cuinava. Faves de primer
plat, faves de segon i faves de postres. L'alternativa era o
menjar-ne o passar rusca. Ara, els mateixos que s'ompliren la
boca de les bonances que ens duria el Règim Especial Econòmic
—que per cert, algú sap com s'han substanciat tants de
somriures engominats que n'anunciaven la bona nova?—, sense
cantar-li les absoltes ni fer-nos saber si li han fet el funeral,
ens fan beneir per pa i per sal aquesta nova imposició que neix
de Madrid i que ens aportarà, si fumam molt, consumim molta
benzina i ens engatam de suc legal, una tracalada de doblers
extres. Tants, que el cap de l'oposició substitut es troba una
mica preocupat per saber si el Govern sabrà gastar bé aquests
doblers que li entraran en caixa. Fins aquí, tret que aquesta
plusvàlua s'hagi d'invertir —per necessitats ecumèniques—
en campanyes antitabac, de foment del transport públic per
evitar morir deshidratats dins un embós de carretera o de
subvencionar caritatives intencions com les d'alcohòlics anònims,
fins aquí dic que tot sembla un conte de fades. Llàstima però
de la filosofia, que es diu ara, que amara el producte! I és que
aquest acord pressuposa com una mena de relació feudal entre els
administrats i l'estat. Dit d'una altra manera, nosaltres com a
col·lectivitat no som res, no pintam una regadora. Pagam a
l'estat la majoria dels nostres imposts i llavors ell, en un acte
d'heroica misericòrdia patriòtica, et retorna, no com a teus,
sinó com a seus, aquella part que creu que t'ha de donar i que
sempre és inferior a la que tu els has donat obligatòriament. I
això pel senzill fet de tu ocupar el seu territori, sense
demanar-te, ni tan sols amb una interrogació retòrica, si tu ho
vols ésser d'aquest estat o t'agradaria organitzar-te d'una
altra manera cívica i pacífica. Bé, i la cosa no acaba aquí,
llavors et tutela i et diu que com que t'han donat ells els
diners, tu com administrat individualment o via representants
electes més directes, no pots decidir amb què es gastaran els
teus imposts sinó els has de gastar segons ells et diuen. I ara,
m'ho ensum, volen aprovar una llei de no sé què perquè segons
n'Aznar, les autonomies no saben en què gastar els doblers i els
tuden, ergo per evitar aquesta tudadissa, per saber ben bé si la
pesseta que et donen es gasta així com volen ja s'armaran d'un
altre sortilegi legal per fer-nos entrar a tots en calçador. Al
cap i a la fi, és la posada en pràctica d'un model
d'organització social cada vegada més centralitzat. Sospit,
sense pensar-ho gaire, que és la jugada consegüent al cafè per
a tothom. M'explicaré: quan varen inventar-se això de les 17
autonomies va respondre només al criteri d'evitar que cinc o
sis, les que presentaven trets diferenciats, s'erigissin en una
mena de subestats. Ara, quan potser se n'adonen que Castella la
Manxa o la Comunitat Murciana o qualsevol altra d'aquestes
artificioses no tenen cap sentiment autonomista, ni ambicions de
fer polítiques pròpies sinó que se senten orgulloses i cofoies
de ser una «región d'espanya» i per tant, els és igual que la
madre pàtria els tuteli o els prengui allò que mai no han
aspirat a tenir (l'autonomia) o es desdibuixin unes línies que
mai no han existit. Potser remugaran una mica, sobretot si són
governades per una força diferent de la de Madrid, però serà
tan estantissa i simbòlica la seva protesta com la bandera que
posen de «su comunidad» quan han de tallar una cinta per
inaugurar una via de cintura on la que realment els omple de
significat és l'espanyola.
Una mica d'això se n'ha parlat al Parlament aquesta setmana, però
els morros i les celles abstencionistes de na Munar i altres
males herbes han impedit que se'n parlàs gaire. Només els
partits ideològicament nacionalistes —potser el plural és
retòric— han qüestionat de veres aquest acord que una
vegada més ens humilia. Fins i tot alguns, que sempre troben
ossos al lleu, han callat. Tanmateix a fora fa fred.
|
