|
Palma o el laberint de les mil-i-una obres
He de reconèixer que som un mal ciutadà, que he perdut el
gust de transitar pels carrers cèntrics —els que més
conviden al badoqueig i a l'ensensament. Si ho faig és per pura
necessitat i me n'estalvi tant com puc. Som, a tot estirar, una
ànima perifèrica, que com un ocell rapinyaire traça cercles
concèntrics per restes de VAPs i vies de ronda, abans que, per
imperatius inexcusables, aterri en el cor del nucli urbà.
Aquests dies, obligacions ineludibles m'hi han duit i realment
m'he adonat de la paciència que han tengut i que tenen els
ciutadans de Palma per aguantar tanta pressió urbanística, tant
de decibeli de compressor, formigonera, retroexcavadora i
qualsevol altre artilugi que serveix per foradar el paviment,
remenar la terra, transportar-la, tornar-la a deixar, tapar
forats, emmamparar canonades impúdiques que traslladen immundícies
humanes encalçades per una cinta de paper de vàter; per inhumar
cables i filaments per on es traginen Kas d'informació que tant
pot ser que, dins l'anonimat subterrani, es confonguin, amb
promiscuïtat tècnica, la pàgina web d'una seu episcopal amb
les ramificacions d'un holding pornogràfic. La paciència que
tenen de ser conduïts els ciutadans, talment un ramat salvatge
de cabres o de braus sanferminescs, per uns caminals de tanques
metàl·liques que tracen penosos circumloquis per a la tortura
dels amants de cercar, en dies de pluja i tot, ràpides
diagonals, tot dibuixant dreceres sobre l'enrajolat anònim de
les places. Vaig intentar recordar com era la de Santa Eulàlia i
només em vaig recordar dels teuladins de na Maria del Mar Bonet,
que deuen haver emigrat per sempre més, perquè entre tant de
caos emmetzinat de pluja benèfica no vaig poder recompondre
aquella plaça dels meus vint anys que trescava per arribar a la
llibreria Es Cantó i acabar el pelegrinatge al carrer del Call,
i passar entre l'estultícia d'unes pintades que franquejaven els
portal de Llibres Mallorca.
Vaig passar també per davant l'església de Sant Miquel i vaig
veure que varen arranar aquell jardinet que hi havia, deixant
intacta la cosidora d'en Martínez Pavía, que no sé com no ha
tornada vermella d'empegueïment, o blanca del mareig continu. Jo
no vull dir, car no som cap especialista en urbanisme, que
aquella plaça fos un prodigi, però el que sí que crec que tenc
prou judici és per afirmar que la diferència entre el que hi
havia abans, que tampoc no fa tants d'anys que estava fet, i el
que hi ha ara no és gaire. Com a mínim no justifica el dineral
que s'hi deuen haver gastat el tropell de Rodríguez boys. Per
ventura, hi ha una raó oculta, vull dir d'aquestes de perforar-les
per incrustar-los aquestes artèries comunicatives modernes. O
fins i tot he pensat que les places també, com les fèmines
presumides, volen anar a la moda i necessiten canviar d'imatge
cada dos per tres per poder seduir millor els culs dels vianants
que dignen a seure al seus bancs i, en silenci, deflagrar-hi
aquelles inexcusables ventositats. I fins i tot he arribat a
sospitar que tant de renou, tanta alienació del sentit comú, és
una tàctica d'en Fageda per perpetuar-se en el poder, per
atrofiar l'esperit crític de la ciutadania. Perquè ben mirat,
si tot aquest daltabaix, si tot aquest maremàgnum, totes
aquestes pèrdues ocasionades als comerciants, si tot això només
ha de servir per rentar una mica la cara, com han fet davant la
placeta de l'església de Sant Miquel, convendria que algú s'ho
fes mirar i més valdria que emprassin la diligència, els diners
i els esforços per altres quefers quotidians i necessaris on no
van tan llatins.
|
